Select Page
NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

Recuperem l’article escrit per la Laura García Beltrán, Psicòloga de CREIX Barcelona, especialista en Teràpia Breu Estratègica, escrit fa un temps, però que continua d’actualitat.

Es difícil entender la medida justa de las cosas. El equilibrio perfecto.  Resulta tan complicado que la mayoría de las personas habitualmente se mueven hacia los extremos. Generalmente llevados por la clásica enseñanza de que las cosas tienen que ser negras o blancas. De hecho, suele ser una frase casi de cajón en las conversaciones entre amigos, en el trabajo y con la familia. “Yo soy de  blancos o negros”. Sin embargo, ¿qué cosas en la vida de las personas son exclusivamente blancas o negras? Yo diría que ninguna.

La adolescencia es el ejemplo perfecto de que existe una bonita gama de grises. Los adultos, especialmente los que están más vinculados a los chicos, generalmente les piden un blanco o negro: “O eres niño o eres adulto”. La respuesta es imposible. Los chicos que entran en la adolescencia han dejado de ser niños, pero todavía no se han convertido en adultos.

Las hormonas comienzan su intenso trabajo. El cuerpo,  de repente, empieza a transformarse. La mente experimenta un gran desorden, ya no sabe como comportarse. El deseo sexual se despierta y no hay muchas herramientas para saber gestionarlo. Aparecen muchos sueños de futuro y proyectos nuevos cada día. Se despierta una curiosidad por descubrir cosas, por conocer el mundo. Asimismo, la identidad adquiere un sentido especial. Están buscando constantemente quiénes son y hacia dónde van.

Por un lado, siguen siendo los niños de siempre. Tienen miedos. Especialmente a crecer,  a no saber cómo comportarse en situaciones nuevas. A los fracasos,  sobre todo con el sexo opuesto.  Tienen miedo de no pertenecer a algo, de no formar parte de un grupo. Por otra parte, comienzan las responsabilidades de ser adultos. Deben responder en primera persona por sus estudios. Ya no es culpa de mamá y papá que los deberes no estén hechos y que haya malas notas al final de curso. Poco a poco empieza a haber más autonomía, más responsabilidades. Desde coger el transporte público sin ningún “adulto”, hasta asumir su sexualidad de forma comprometida. De esta forma, la vida adquiere otro sentido. Hay mucha información nueva para procesar. Nuevos estímulos. Diferentes preocupaciones. Es una época preciosa, de muchísima creatividad, pero al mismo tiempo de una gran confusión.

Desafortunadamente, en muchas ocasiones los padres y profesores, movidos por su  mejor intención,  no ayudan mucho a los chicos a orientarse. Por un lado les piden más autonomía. Por el otro, les dicen cómo deben comportarse todo el tiempo. Les señalan que deben resolver sus propios problemas. Sin embargo, en el día a día solucionan continuamente  sus dificultades, sobreprotegiéndoles. En otras palabras, eliminan todos los obstáculos del camino para que no sufran, para que no vivan frustraciones y tristezas.

Las consecuencias son nefastas. Los chicos crecen con inseguridades, se aíslan de sus compañeros, se sienten perdidos y fuera de lugar. Según los adultos, deberían ser o blanco o negro. Pero ellos se sienten como un gris. No tienen herramientas para afrontar las frustraciones, los problemas, las dificultades del camino. ¿Cómo las van a tener? Todos a su alrededor se han encargado de suprimirlas para que no sufran, para que no lloren.  En el colegio, la labor de los profesores es cada vez más difícil. Cuando se intenta poner límites al adolescente, los padres no tardan en poner el grito en el cielo. Así se obtiene una de las más grandes paradojas del mundo actual. Cuanto más les protegemos, más les incapacitamos.  ¿Por qué tenemos tanto miedo de que se enfrenten a la vida?

Obviamente, tampoco se trata de dejarles solos. De no servirles de guía y orientarles en sus dificultades. Ellos necesitan figuras de referencia, modelos a seguir. Y a su vez, necesitan equivocarse,  caer y volver a levantarse por sí mismos. Saber que a pesar de que son jóvenes e inexpertos, tienen las capacidades suficientes para salir adelante. Con ayuda de los adultos, pero no siendo remplazados por ellos.

Así que lo que propongo es empezar a pensar menos en el blanco y en el negro. La vida está llena de matices. Llena de gamas de grises. Eso es lo que la hace tan apasionante y divertida. Hay reglas básicas de cada familia que se deben respetar. Hay otras que se pueden negociar. A su vez, existen detalles de la vida cotidiana que ellos pueden empezar a elegir por sí mismos, como el deporte que quieren practicar o la ropa que les gusta más usar.

No se convertirán en adultos si no se les da la oportunidad de serlo. Y, sobre todo, ellos deben descubrir su camino poco a poco. Es un proceso largo. Sólo podrán descubrir qué quieren equivocándose y volviéndolo a intentar las veces que sea necesario. Peter Cameron, un gran novelista norteamericano en uno de sus libros decía algo que me gustó mucho. “Es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes”.

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Article escrit per la Maria Giménez González Psicòloga General Sanitària i Forense de CREIX Barcelona

En contra del que es tendeix a pensar, el desenvolupament infantil no és lineal, és a dir, hi ha periodes d’estancament, periodes d’avançament i periodes de retrocés.

És en aquest últim cas quan parlem de regressions infantils, que apareixen quan nens i nenes deixen d’executar una habilitat, capacitat o fita del desenvolupament que ja han adquirit i dominen, i retornen a una etapa anterior dels seus processos d’aprenentatge, de manera temporal.

Així, solen mostrar conductes pròpies de nens/es més petits, com per exemple:

  • Demanar el xumet.
  • Parlar i/o actuar com un bebè.
  • Enuresi (incontinència urinària) i/o encopresi (incontinència fecal).
  • Xuclar-se el dit.
  • Voler beure en un biberó o menjar en forma de farinetes.
  • Demanar ajuda per vestir-se i/o fer servir el lavabo.
  • Reclamar constantment els cuidadors a l’hora de dormir.
  • Voler jugar exclusivament amb joguines de bebè.

Per què apareixen les regressions infantils?

L’evolució normal dels infants no passa per deixar enrere uns comportaments i immediatament assolir-ne altres de nous, sinó que els ja adquirits poden coexistir amb altres més primitius temporalment.

És bastant habitual que els petits presentin aquestes conductes quan necessiten que els reforcin la sensació de seguretat, ja sigui bé per canvis en l’entorn com problemes entre els progenitors, desaparició de les figures d’apegament, mudances, inici de l’etapa escolar, arribada d’un germanet/a, etc.; o bé simplement pel procés de créixer i els temors que aquest comporta, ja que al fer-nos grans se’ns exigeixen més responsabilitats i més independencia en les tasques, i apareix inseguretat, desorientació i por a allò desconegut. És per això que de tant en tant poden necessitar de manera passatgera “fer un pas enrere” i tornar a un estat en què es sentien més atesos, recollits i estables.

En altres ocasions, les regressions poden ser senyals d’alarma i indicadores d’altres tipus de problemàtiques més greus que poden estar generant ansietat i nervis als nens i nenes, com bullying, maltractament verbal o físic o abús sexual infantil.

Com actuar a casa?

  • Mostrar comprensió i ser pacients: No forçar revertir la conducta d’un moment per altre, ja que actuar des d’una posició rígida i estricta pot tenir fins i tot un efecte més estressor i mantenir la duració de les conductes regressives.
  • Treure-li ferro a la situació: Com hem dit, les conductes regressives són una necessitat i per tant, els petits les han de poder expressar i apaivagar la seva ansietat.

Primer atendrem la seva necessitat emocional, i desprès li corregirem la conducta sense avergonyir-lo/a ni realitzar comentaris negatius.

  • Ajudar-los a gestionar les seves emocions d’una manera sana i navegar els canvis: Podem parlar-ne obertament des de ben petits i ens podem ajudar de recursos com contes, que adaptarem segons el nen/a i cas concret. Per exemple: El talismà de la Luna (de Maryorie d’Antagnan i Jorge Barudy).
  • Dedicar-los més temps sense reforçar les conductes regressives: No imitar la parla de bebè o animar-los a que segueixin amb la conducta regressiva; molts cops desapareixen de manera natural si no obtenen reforçament o acaparen atenció.

En canvi, podem reforçar les conductes ja assolides que feia normalment i ensenyar que no té necessitat de realitzar les conductes  regressives per captar la nostra atenció i sentir-se recollit i protegit.

  • Reflexionar si som els progenitors, cuidadors o altres familiars qui podem estar potenciant aquestes conductes: Li parlem en un to més infantilitzador imitant la seva parla? Mostrem conductes o fem comentaris que delaten que no ens agrada que es faci gran? Li estem transmetent inseguretat o estrès els adults per situacions familiars, ambientals, canvis importants, etc.?
  • Consultar amb un profesional si després d’unes setmanes les conductes no es redueixen o desapareixen, en el cas que es tinguin sospites sobre altres situacions més complexes que les puguin haver originat, o si es necessiten més pautes parentals concretes i adaptades.
Els regals de reis

Els regals de reis

Article escrit per l’Anaïs Orobitg Puigdomènech, psicòloga general sanitària de CREIX Barcelona. 

 S’acosten les dates nadalenques. Els carrers estan il·luminats i els aparadors decorats i plens de joguines. És el moment d’ajudar als vostres fills i filles a de la carta al Pare Noel o als Reis de l’Orient.

 A continuació us facilitem un seguit de pautes de com escriure la carta amb els vostres fills i filles, els criteris que hauríen de tenir en compte a l’hora de triar les joguines i com gestionar les emocions al dia que obrin els regals.

COM FER LA CARTA AL PARE NOEL O ALS REIS?

Abans de fer la carta…

  • Cal donar espai a l’infant perquè expressi el què li agrada, sense l’opinió dels adults.
  • Cal fer una reflexió (família-infant) per tal d’acompanyar-lo en el procés de saber què vol, gestionant les seves expectatives.

A l’hora de fer la carta…

  • Cal participar en l’elaboració de la carta.
  • Cal transmetre il·lusió.

PAUTES A L’HORA D’ESCOLLIR ELS JOCS I LES JOGUINES PER ALS INFANTS I JOVES

La gran pregunta: Què volem que aportin els regals als nostres fills i filles?

Quan escollim un regal, hem de tenir en compte deiversos factors. A continuació, us proporcionem pautes per a seleccionar jocs i joguines de forma adequada:

  1. Saber quin tipus de regal volem fer, tenint en compte el què demana.
  2. Escollir els regals amb una intencionalitat educativa.
  3. Saber triar bé les joguines perquè s’adeqüin al seu nivell de desenvolupament cognitiu, motor i psicològic.
  4. Potenciar els jocs grupals per tal d’afavorir la interacció i el joc cooperatiu. Aquests també fomentaran el treball emocional com el respectar els torns, saber esperar, saber gestionar la fustració quan es perd, …
  5. Evitar les joguines que incentivin la violència.

 

EL DIA DELS REGALS

 Una de les preocupacions de les famílies es que els nens i les nenes i els nois i noies no tinguin prou quantitat de regals i que això els comporti una desil·lusió o una fustració. Cal recordar que l’excés de jocs i joguines no afavoreixen l’infnat.

Per tant, per reforçar que serà un moment especial i màgic, tindrem en compte:

  • El model del familiars a l’hora d’obrir els regals. És important tenir l’actitud que busquem que tinguin els nostres fills i filles.
  • Atenció. Centrar l’atenció amb la persona que està obrint els regals.
  • Entorn / clima que es genera. Entorn màgic, agradable i positiu.
  • Gestió de la fustració. Fmentar actituds positives al veure que no tots els regals ens agraden o són els que pensàvem.

“El dia dels regals és una possibilitat d’aprenentatge pels vostres fills i filles” 

 

Por a sortir al carrer

Por a sortir al carrer

Aquesta setmana us oferim tot un seguit de consells de la Maria Giménez, psicòloga de CREIX Barcelona, sobre les possibles pors que poden tenir alguns nens i nenes a l’hora de sortir al carrer després d’estar tants dies tancats a casa sense poder passejar pels carrers i places de les nostres ciutats.

Bon cap de setmana a tots i totes !!!