Select Page
Autisme: senyals d’alerta per a la seva detecció

Autisme: senyals d’alerta per a la seva detecció

Per Anaïs Orobitg Puigdomènech. Psicòloga General Sanitària de CREIX Barcelona.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és un trastorn del neurodesenvolupament que s’inicia a la infància. Afecta a la comunicació i a la interacció social, i es caracteritza per uns patrons repetitius i restringits de la conducta, activitats i/o interessos. Aquest conjunt de símptomes limiten i alteren el funcionament diari. 

Tot i que el desenvolupament de cada infant és diferent, existeixen uns paràmetres comuns en el desenvolupament infantil. Qualsevol carència o variació en l’adquisició d’aquests, no suposa necessàriament la presència d’un trastorn. No obstant, es recomana consultar amb el pediatra per tal de detectar les dificultats en el desenvolupament i poder realitzar una intervenció d’atenció precoç.

Durant aquesta primera etapa del desenvolupament és quan es poden identificar les primeres senyals d’alerta, que es relacionen fonamentalment amb l’adquisició d’una sèrie d’habilitats esperades en els primers 24 mesos d’edat.  

Aquestes són les possibles senyals d’alerta que fan recomanable una valoració exhaustiva del desenvolupament de l’infant:  

 0 – 6 mesos

  •  Baix to muscular.
  • Manca de resposta o atenció a les persones/coses.
  • Indiferència en presència dels pares.
  • Manca de postura anticipatòria per ser recollit o agafat.
  • Mirada desenfocada, mirada buida.
  • Menys activitat de lo normal.
  • Alteracions motores específiques.
  • Predomina humor irritable, poc somriure.
  • Dificultats en la regulació dels ritmes.

 6 – 12 mesos

  •  Presencia d’abstracció.
  • No seguiment visual de les persones.
  • Evitació de la mirada de la mare/ persones.
  • Resistència a ser agafats, arqueig del tors.
  • Moviments motors estereotipats: aleteig, moviment de dits, balanceig.
  • Expressió facial que no comunica afecte o intenció.
  • Expressions facials canviants (ganyotes, d’ulls…).
  • Moviments corporals no coordinats i fragmentats.
  • Episodis d’agitament.

12 – 24 mesos

  • No apropament de l’infant cap als pares.
  • Manteniment de distància cap als pares.
  • Dificultat d’expressió dels afectes.
  • Manca o baix propòsit actiu.
  • Expressió facial que no transmet intenció o significat.
  • Desenvolupament alterat del llenguatge comunicatiu.

 

Abús sexual infantil: trencant el tabú

Abús sexual infantil: trencant el tabú

Maria Giménez González. Psicòloga Forense de CREIX Barcelona

Malauradament, al nostre país una de cada cinc persones és víctima d’abús sexual infantil abans dels 17 anys, un 90% dels casos no ho desvelarà durant la infantesa, i el 80-85% de les situacions es donen a l’espai intrafamiliar; per tant, és moment de trencar tabús i enfrontar la realitat.

L’abús sexual infantil (conegut com a ASI) fa referència a la participació de nens/es i adolescents en activitats sexuals amb o sense contacte físic. Entre les formes d’ASI que no impliquen contacte físic, trobem proposicions sexuals, obligar a presenciar activitats sexuals, exhibicionisme, exposició a material sexual, donar instruccions per a dur a terme activitats sexuals, i conductes sexuals online. L’ASI també pot tenir com a abusador un altre menor d’edat, i n’és un element clau l’asimetria de poder i desequilibri entre la maduresa mental i psicoafectiva de l’abusador/a i la víctima.

Senyals d’alarma

No es poden identificar un conjunt de signes que puguin concloure que un nen/a està sent o ha sigut abusat i la detecció és complicada perquè molts dels factors ho són també d’altres situacions. No obstant, podem fixar-nos en conductes susceptibles de ser indicadores d’ASI, i si apareixen en una gran proporció, consultar amb professionals:

  • Conductes sexualitzades impròpies de l’edat: Masturbació compulsiva, ús de vocabulari sexual inapropiat, curiositat sexual exacerbada, exhibicionisme, imitació d’actes sexuals.
  • Conformitat compulsiva: És a dir, comportar-se de manera molt conformista per reduir l’hostilitat dels abusadors. Es tracta d’una conducta adaptativa per “sobreviure”, però que les víctimes poden generalitzar a tothom, estant sempre pendents de complaure i agradar, i vigilants de no molestar l’altre.
  • Conductes regressives.
  • Símptomes psicosomàtics com dolors de cap, panxa, malestar, fatiga, etc.
  • Aparició de diners, joguines o objectes que abans no tenien i no sabem d’on han pogut sortir, i/o mencionar que tenen amics especials o secrets amb algú.
  • Trastorns de la Conducta Alimentària: Anorèxia, bulímia, obesitat, trastorn per afartament.
  • Ideació suïcida.
  • Canvis de comportament: Rebuig radical i sobtat de contacte físic, aïllament i rebuig de les relacions entre iguals o les seves persones properes, més agressivitat o més introversió de cop i sense altres motius.

Pautes de prevenció

  • Educar sobre el concepte de la confiança i el seu significat ple: Què són els secrets “sans” i que no hem de mantenir-los si no ens fan sentir bé, explicar-ne els riscos, que poden demanar ajuda si pateixen, etc.
  • Empoderar els/les menors: Potenciar autoestima i seguretat, donar-los-hi poder, ja que els abusadors s’aprofitaran de la vulnerabilitat, inseguretat, baixos recursos i baixa autoestima. Podem fer-los sentir autònoms a mesura que van creixent, respectant els seus ritmes d’aprenentatge.
  • Proporcionar espais de comunicació: On sigui possible parlar de qualsevol tema, on els prenem seriosament sense minimitzar allò que per ells/es és important, on preguntem com es senten i tinguem a l’abast vocabulari emocional, per a que notin que són escoltats, que allò que expressen té veu i pes.
  • Respectar els drets de la infantesa: Hem d’assegurar que el dret a la seva intimitat personal i física està cobert, sense forçar fer petons o contactes no desitjats amb iguals o adults. La nostra cultura fa que relacionem la bona educació amb fer petons, però la realitat és que és un acte íntim, i aquest és el significat que hem de transmetre; no han de sentir que tenen cap obligació al respecte.
  • Exigir a totes les institucions i entitats que presentin normes explícites sobre conductes ambigües i protocols d’actuació.
  • Parlar sobre sexualitat amb les/els menors: Allò que no es nomena, sembla que no existeix i que no té cabuda a ser parlat. Si no proporcionem uns esquemes mentals que fiquin nom a conductes apropiades o inapropiades o fins i tot als genitals, és molt difícil que nens i nenes siguin capaços d’explicar obertament què ha passat. Degut a la nostra pròpia educació, pot resultar-nos complicat, però hem de passar pel procés i tenir present que podem aprofitar qualsevol situació diària per aportar.
  • Conèixer si una determinada conducta sexual pot representar un indicador, o si és simplement una manifestació evolutiva pròpia de l’edat de la nena o nen i per tant, adequada. Per exemple: Si un nen de 4 anys es toca els genitals al sofà mentre mira distret la televisió, entraria dintre d’una manifestació evolutiva adequada a la seva edat, i més que censurar-lo, podem reconduir la situació explicant amb naturalitat que aquestes conductes no estan malament, però que les hem de fer en privat, quan no ens mira ningú.
  • Bandejar mites populars: Parlar d’ASI amb els nens/es no genera alarma i no és un tema que només hagin d’abordar els professionals perquè és delicat; parlar de sexualitat no incentiva la curiositat ni fa que les/els menors es fiquin en situacions de risc. Hem d’abandonar la negació i donar-li la gravetat que té a l’abús sexual infantil: Informar-nos-en sobre les dades, els riscos i a què parar atenció. Trencar-ne el silenci ja és una manera de prevenció molt important.
El gateig

El gateig

Roser Escarpenter. Psicòloga de CREIX Barcelona.

Quina és la relació el gateig amb el desenvolupament intel·lectual, emocional i motiu del nen?

El gateig desenvolupa en el nen la capacitat de visió, la seva tactilitat, la parla l’equilibri, la manualitat, l’orientació, a demés d’altres importants funcions que són bàsiques pel neurodesenvolupament del nen. Aquest període de gateig enforteix i comporta la sincronització i connexió entre els dos hemisferis cerebrals. (més…)

Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Anaïs Orobitg Puigdomènech, psicòloga general sanitària de CREIX Barcelona.

Els HÀBITS són conductes automatitzades, no innates, sinó adquirides per mitjà de l’experiència i l’aprenentatge.

El nen imita sempre, però molt més en els primers anys. Si aquestes conductes que imita són reforçades, les repetirà i podran convertir-se en conductes o hàbits propis.

Si eduquem al nen en autonomia, ell adquireix seguretat en sí mateix, és conscient de les seves capacitats, confia en sí mateix i sap que confiem en ell. En contraposició, la sobreprotecció fereix a l’autoestima del nostre fill i el converteix en un ser dependent i insegur.

El desenvolupament dels hàbits d’autonomia personal incideix en les actituds, en la personalitat, en les habilitats i també en el desenvolupament de l’autoestima i la socialització.

Com s’ensenyen els hàbits?

La majoria dels nens funcionen molt bé amb rutines. L’ideal és que els hàbits es converteixin en rutinaris. Aquest treball es pot realitzar a través de les activitats quotidianes.

  1. No hem de ser autoritaris: Donar ordres, amenaçar-los, castigar-los o cridar no els ajuda a assumir les seves responsabilitats.
  2. Decidir què li ensenyarem i quan: El primer és decidir allò que els hi ensenyarem i preparar tot allò que necessitarem. Haurà de ser alguna cosa adequada a la seva edat. Ho haurem de fer sempre i en qualsevol lloc (tots els dies). És important anar tots a una: s’ha de fer tant amb el pare com amb la mare.
  3. Explicar-li què ha de fer i com: Se’ls ha d’explicar de forma clara i concisa, amb poques paraules hem de transmetre’ls el què volem que facin, donant-los seguretat. Hem d’ensenyar-los realitzant-ho els adults primer: donar les instruccions en veu alta mentre es fa. Finalment, cal assegurar-se de què entenen les instruccions (se’ls pot demanar que ho repeteixin).
  4. Practicar: se’ls ha d’oferir moltes ocasions de pràctica i recordar-los els passos que ha de fer. És important elogiar-los en els primers avenços per tal de potenciar tot el què va aconseguint per a que sentin satisfacció d’haver-ho aconseguit. Hem d’ensenyar-los en un ambient relaxat i sense presses. No podem ensenyar sobre la marxa. Si no els oferim el temps necessari per aprendre, únicament els hi estem transmetent que el què volem que facin és perquè nosaltres volem que ho faci. Gradualment, hem d’anar disminuint l’ajuda.
  5. Supervisar: S’ha de revisar com van realitzant el que se’ls demana.

Conclusions

  • Els nens, per créixer en autonomia, necessiten el seu temps i el seu espai. No cal anticipar-se i no fem res que ells puguin fer per ells mateixos.
  • Educar des de la distància: apropar-se només quan ho demanin.
  • Es necessita un procés satisfactori i agradable per als nens. S’ha de produir èxit, sobretot en un primer moment, i els nens han de ser reforçats en el moment oportú.
  • La família ha de tenir paciència i ser precisa en les descripcions de les conductes. Els pares han de col·laborar i marcar normes clares.
  • Els hàbits s’han de realitzar en un ambient relaxat, tranquil i adaptat.

NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

Recuperem l’article escrit per la Laura García Beltrán, Psicòloga de CREIX Barcelona, especialista en Teràpia Breu Estratègica, escrit fa un temps, però que continua d’actualitat.

Es difícil entender la medida justa de las cosas. El equilibrio perfecto.  Resulta tan complicado que la mayoría de las personas habitualmente se mueven hacia los extremos. Generalmente llevados por la clásica enseñanza de que las cosas tienen que ser negras o blancas. De hecho, suele ser una frase casi de cajón en las conversaciones entre amigos, en el trabajo y con la familia. “Yo soy de  blancos o negros”. Sin embargo, ¿qué cosas en la vida de las personas son exclusivamente blancas o negras? Yo diría que ninguna.

La adolescencia es el ejemplo perfecto de que existe una bonita gama de grises. Los adultos, especialmente los que están más vinculados a los chicos, generalmente les piden un blanco o negro: “O eres niño o eres adulto”. La respuesta es imposible. Los chicos que entran en la adolescencia han dejado de ser niños, pero todavía no se han convertido en adultos.

Las hormonas comienzan su intenso trabajo. El cuerpo,  de repente, empieza a transformarse. La mente experimenta un gran desorden, ya no sabe como comportarse. El deseo sexual se despierta y no hay muchas herramientas para saber gestionarlo. Aparecen muchos sueños de futuro y proyectos nuevos cada día. Se despierta una curiosidad por descubrir cosas, por conocer el mundo. Asimismo, la identidad adquiere un sentido especial. Están buscando constantemente quiénes son y hacia dónde van.

Por un lado, siguen siendo los niños de siempre. Tienen miedos. Especialmente a crecer,  a no saber cómo comportarse en situaciones nuevas. A los fracasos,  sobre todo con el sexo opuesto.  Tienen miedo de no pertenecer a algo, de no formar parte de un grupo. Por otra parte, comienzan las responsabilidades de ser adultos. Deben responder en primera persona por sus estudios. Ya no es culpa de mamá y papá que los deberes no estén hechos y que haya malas notas al final de curso. Poco a poco empieza a haber más autonomía, más responsabilidades. Desde coger el transporte público sin ningún “adulto”, hasta asumir su sexualidad de forma comprometida. De esta forma, la vida adquiere otro sentido. Hay mucha información nueva para procesar. Nuevos estímulos. Diferentes preocupaciones. Es una época preciosa, de muchísima creatividad, pero al mismo tiempo de una gran confusión.

Desafortunadamente, en muchas ocasiones los padres y profesores, movidos por su  mejor intención,  no ayudan mucho a los chicos a orientarse. Por un lado les piden más autonomía. Por el otro, les dicen cómo deben comportarse todo el tiempo. Les señalan que deben resolver sus propios problemas. Sin embargo, en el día a día solucionan continuamente  sus dificultades, sobreprotegiéndoles. En otras palabras, eliminan todos los obstáculos del camino para que no sufran, para que no vivan frustraciones y tristezas.

Las consecuencias son nefastas. Los chicos crecen con inseguridades, se aíslan de sus compañeros, se sienten perdidos y fuera de lugar. Según los adultos, deberían ser o blanco o negro. Pero ellos se sienten como un gris. No tienen herramientas para afrontar las frustraciones, los problemas, las dificultades del camino. ¿Cómo las van a tener? Todos a su alrededor se han encargado de suprimirlas para que no sufran, para que no lloren.  En el colegio, la labor de los profesores es cada vez más difícil. Cuando se intenta poner límites al adolescente, los padres no tardan en poner el grito en el cielo. Así se obtiene una de las más grandes paradojas del mundo actual. Cuanto más les protegemos, más les incapacitamos.  ¿Por qué tenemos tanto miedo de que se enfrenten a la vida?

Obviamente, tampoco se trata de dejarles solos. De no servirles de guía y orientarles en sus dificultades. Ellos necesitan figuras de referencia, modelos a seguir. Y a su vez, necesitan equivocarse,  caer y volver a levantarse por sí mismos. Saber que a pesar de que son jóvenes e inexpertos, tienen las capacidades suficientes para salir adelante. Con ayuda de los adultos, pero no siendo remplazados por ellos.

Así que lo que propongo es empezar a pensar menos en el blanco y en el negro. La vida está llena de matices. Llena de gamas de grises. Eso es lo que la hace tan apasionante y divertida. Hay reglas básicas de cada familia que se deben respetar. Hay otras que se pueden negociar. A su vez, existen detalles de la vida cotidiana que ellos pueden empezar a elegir por sí mismos, como el deporte que quieren practicar o la ropa que les gusta más usar.

No se convertirán en adultos si no se les da la oportunidad de serlo. Y, sobre todo, ellos deben descubrir su camino poco a poco. Es un proceso largo. Sólo podrán descubrir qué quieren equivocándose y volviéndolo a intentar las veces que sea necesario. Peter Cameron, un gran novelista norteamericano en uno de sus libros decía algo que me gustó mucho. “Es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes”.

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Article escrit per la Maria Giménez González Psicòloga General Sanitària i Forense de CREIX Barcelona

En contra del que es tendeix a pensar, el desenvolupament infantil no és lineal, és a dir, hi ha periodes d’estancament, periodes d’avançament i periodes de retrocés.

És en aquest últim cas quan parlem de regressions infantils, que apareixen quan nens i nenes deixen d’executar una habilitat, capacitat o fita del desenvolupament que ja han adquirit i dominen, i retornen a una etapa anterior dels seus processos d’aprenentatge, de manera temporal.

Així, solen mostrar conductes pròpies de nens/es més petits, com per exemple:

  • Demanar el xumet.
  • Parlar i/o actuar com un bebè.
  • Enuresi (incontinència urinària) i/o encopresi (incontinència fecal).
  • Xuclar-se el dit.
  • Voler beure en un biberó o menjar en forma de farinetes.
  • Demanar ajuda per vestir-se i/o fer servir el lavabo.
  • Reclamar constantment els cuidadors a l’hora de dormir.
  • Voler jugar exclusivament amb joguines de bebè.

Per què apareixen les regressions infantils?

L’evolució normal dels infants no passa per deixar enrere uns comportaments i immediatament assolir-ne altres de nous, sinó que els ja adquirits poden coexistir amb altres més primitius temporalment.

És bastant habitual que els petits presentin aquestes conductes quan necessiten que els reforcin la sensació de seguretat, ja sigui bé per canvis en l’entorn com problemes entre els progenitors, desaparició de les figures d’apegament, mudances, inici de l’etapa escolar, arribada d’un germanet/a, etc.; o bé simplement pel procés de créixer i els temors que aquest comporta, ja que al fer-nos grans se’ns exigeixen més responsabilitats i més independencia en les tasques, i apareix inseguretat, desorientació i por a allò desconegut. És per això que de tant en tant poden necessitar de manera passatgera “fer un pas enrere” i tornar a un estat en què es sentien més atesos, recollits i estables.

En altres ocasions, les regressions poden ser senyals d’alarma i indicadores d’altres tipus de problemàtiques més greus que poden estar generant ansietat i nervis als nens i nenes, com bullying, maltractament verbal o físic o abús sexual infantil.

Com actuar a casa?

  • Mostrar comprensió i ser pacients: No forçar revertir la conducta d’un moment per altre, ja que actuar des d’una posició rígida i estricta pot tenir fins i tot un efecte més estressor i mantenir la duració de les conductes regressives.
  • Treure-li ferro a la situació: Com hem dit, les conductes regressives són una necessitat i per tant, els petits les han de poder expressar i apaivagar la seva ansietat.

Primer atendrem la seva necessitat emocional, i desprès li corregirem la conducta sense avergonyir-lo/a ni realitzar comentaris negatius.

  • Ajudar-los a gestionar les seves emocions d’una manera sana i navegar els canvis: Podem parlar-ne obertament des de ben petits i ens podem ajudar de recursos com contes, que adaptarem segons el nen/a i cas concret. Per exemple: El talismà de la Luna (de Maryorie d’Antagnan i Jorge Barudy).
  • Dedicar-los més temps sense reforçar les conductes regressives: No imitar la parla de bebè o animar-los a que segueixin amb la conducta regressiva; molts cops desapareixen de manera natural si no obtenen reforçament o acaparen atenció.

En canvi, podem reforçar les conductes ja assolides que feia normalment i ensenyar que no té necessitat de realitzar les conductes  regressives per captar la nostra atenció i sentir-se recollit i protegit.

  • Reflexionar si som els progenitors, cuidadors o altres familiars qui podem estar potenciant aquestes conductes: Li parlem en un to més infantilitzador imitant la seva parla? Mostrem conductes o fem comentaris que delaten que no ens agrada que es faci gran? Li estem transmetent inseguretat o estrès els adults per situacions familiars, ambientals, canvis importants, etc.?
  • Consultar amb un profesional si després d’unes setmanes les conductes no es redueixen o desapareixen, en el cas que es tinguin sospites sobre altres situacions més complexes que les puguin haver originat, o si es necessiten més pautes parentals concretes i adaptades.