Select Page
Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Anaïs Orobitg Puigdomènech, psicòloga general sanitària de CREIX Barcelona.

Els HÀBITS són conductes automatitzades, no innates, sinó adquirides per mitjà de l’experiència i l’aprenentatge.

El nen imita sempre, però molt més en els primers anys. Si aquestes conductes que imita són reforçades, les repetirà i podran convertir-se en conductes o hàbits propis.

Si eduquem al nen en autonomia, ell adquireix seguretat en sí mateix, és conscient de les seves capacitats, confia en sí mateix i sap que confiem en ell. En contraposició, la sobreprotecció fereix a l’autoestima del nostre fill i el converteix en un ser dependent i insegur.

El desenvolupament dels hàbits d’autonomia personal incideix en les actituds, en la personalitat, en les habilitats i també en el desenvolupament de l’autoestima i la socialització.

Com s’ensenyen els hàbits?

La majoria dels nens funcionen molt bé amb rutines. L’ideal és que els hàbits es converteixin en rutinaris. Aquest treball es pot realitzar a través de les activitats quotidianes.

  1. No hem de ser autoritaris: Donar ordres, amenaçar-los, castigar-los o cridar no els ajuda a assumir les seves responsabilitats.
  2. Decidir què li ensenyarem i quan: El primer és decidir allò que els hi ensenyarem i preparar tot allò que necessitarem. Haurà de ser alguna cosa adequada a la seva edat. Ho haurem de fer sempre i en qualsevol lloc (tots els dies). És important anar tots a una: s’ha de fer tant amb el pare com amb la mare.
  3. Explicar-li què ha de fer i com: Se’ls ha d’explicar de forma clara i concisa, amb poques paraules hem de transmetre’ls el què volem que facin, donant-los seguretat. Hem d’ensenyar-los realitzant-ho els adults primer: donar les instruccions en veu alta mentre es fa. Finalment, cal assegurar-se de què entenen les instruccions (se’ls pot demanar que ho repeteixin).
  4. Practicar: se’ls ha d’oferir moltes ocasions de pràctica i recordar-los els passos que ha de fer. És important elogiar-los en els primers avenços per tal de potenciar tot el què va aconseguint per a que sentin satisfacció d’haver-ho aconseguit. Hem d’ensenyar-los en un ambient relaxat i sense presses. No podem ensenyar sobre la marxa. Si no els oferim el temps necessari per aprendre, únicament els hi estem transmetent que el què volem que facin és perquè nosaltres volem que ho faci. Gradualment, hem d’anar disminuint l’ajuda.
  5. Supervisar: S’ha de revisar com van realitzant el que se’ls demana.

Conclusions

  • Els nens, per créixer en autonomia, necessiten el seu temps i el seu espai. No cal anticipar-se i no fem res que ells puguin fer per ells mateixos.
  • Educar des de la distància: apropar-se només quan ho demanin.
  • Es necessita un procés satisfactori i agradable per als nens. S’ha de produir èxit, sobretot en un primer moment, i els nens han de ser reforçats en el moment oportú.
  • La família ha de tenir paciència i ser precisa en les descripcions de les conductes. Els pares han de col·laborar i marcar normes clares.
  • Els hàbits s’han de realitzar en un ambient relaxat, tranquil i adaptat.
Dislèxia

Dislèxia

Article escrit per l’Aida Casén Baeta, neurologopeda de CREIX Barcelona

Inicialment, el terme dislèxia s’utilitzava per referir-se a un trastorn neurològic, provocat per una lesió o traumatisme cerebral adquirit.

A mesura que van sortint noves investigacions, s’observa que també hi ha subjectes que tenen dificultats per aprendre a llegir, sense lesions neurològiques i amb intel·ligència normal o superior.

Per tant, apareix el terme de dislèxia adquirida, per persones amb traumatismes o lesions cerebrals, que no són capaços de llegir ni escriure sense errors després de la lesió, tot i que abans havien adquirit aquest aprenentatge correctament. I el terme dislèxia evolutiva o de desenvolupament, per subjectes que tenen dificultat en començar a llegir i a escriure per primera vegada.

Hi ha diferents signes i símptomes de la dislèxia evolutiva que poden indicar el risc de patir-la:

Abans de començar l’escola:

  • Tardar en començar a parlar.
  • Aprendre paraules noves a un ritme lent.
  • Problemes per formar paraules adequadament, com invertir els sons de les paraules o confondre paraules que sonen de forma semblant.
  • Problemes per recordar o dir el nom de lletres, els números i els colors.
  • Dificultat per aprendre cançons infantils o jugar a jocs de rimes.

 

En edat escolar:

  • Un nivell de lectura molt per sota del que s’espera per la seva edat.
  • Problemes per processar i comprendre el que escolta.
  • Dificultat per trobar la paraula correcta o formular respostes a preguntes.
  • Problemes per recordar seqüències.
  • Dificultat per veure similituds i diferencies entre lletres i paraules.
  • Incapacitat per pronunciar una paraula desconeguda.
  • Dificultat per lletrejar.
  • Tardar més temps del habitual en completar tasques que comportin llegir o escriure.
  • Evitar activitats en les que hagin de llegir.

 

Adolescents i adults: (son semblants que en edat escolar)

  • Dificultat per llegir, inclús per llegir en veu alta.
  • Lectura i escriptura lentes i dificultoses.
  • Problemes per lletrejar.
  • Evitar activitats que comportin llegir.
  • Pronunciació incorrecta de noms o paraules, o problemes per recordar paraules.
  • Problemes per comprendre bromes o expressions que poden no ser fàcils d’entendre a partir de paraules específiques (modismes).
  • Tardar més temps del habitual en completar tasques que comportin llegir o escriure
  • Dificultat per resumir una historia.
  • Problemes per aprendre un idioma estranger.
  • Dificultat per memoritzar.
  • Dificultat per resoldre problemes matemàtics.

 

Encara que la dislèxia no té cura, l’avaluació i intervenció primerenques produeixen els millors resultats. En ocasions, la dislèxia no es diagnostica durant anys i no s’identifica fins l’adultesa, però mai és tard per buscar ajuda.

La major part dels nens amb dislèxia poden tenir èxit a l’escola amb ajuda d’un professional o d’un programa d’ensenyança especialitzat.

Pel diagnòstic diferencial de la dislèxia, inclosa dins dels trastorns de neurodesenvolupament com un trastorn específic del aprenentatge amb dificultat en la lectura / expressió escrita, es deuen complir els 4 criteris diagnòstics del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mental (DSM-V), especificant si les dificultats es donen en velocitat o fluïdesa, en precisió i/o en comprensió lectora:

  1. Presentar al menys un dels següents símptomes, que han persistit durant 6 mesos, encara havent realitzat intervencions dirigides a tractar aquestes dificultats.
  2. Lectura de paraules imprecisa o lenta i amb esforç.
  3. Dificultats per comprendre el significat del que llegeix.
  4. Dificultats ortogràfiques en referència a la falta de precisió.
  5. Dificultats en l’expressió escrita.

  1. Les aptituds o habilitats acadèmiques afectades, quantificades amb proves estandaritzades individualitzades aplicades en una valoració clínica integral, estan significativament per sota del esperat per edat cronològica i interfereix negativament en el rendiment acadèmic, laboral o de la vida quotidiana. En persones majora de 17 anys, es pot substituir les proves o test estandaritzats per la història documentada de les dificultats de l’aprenentatge en l’edat escolar.

  1. Les dificultats d’aprenentatge comencen en edat escolar, encara que poden no manifestar-se totalment fins que l’augment de les exigències acadèmiques superi la capacitat de compensació cognitiva de l’estudiant.

  1. Les dificultats d’aprenentatge no s’expliquen millor per altres causes: deficiències intel·lectuals (Coeficient Intel·lectual > 70), dèficits visuals o auditius no corregits, altres trastorns mentals o neurològics, adversitat psicosocial, falta de domini del llenguatge o falta d’instrucció acadèmica adequada.
¡¡¡UN ALTRA SETMANA JUNTS!!!!!

¡¡¡UN ALTRA SETMANA JUNTS!!!!!

Per Yolanda Otal, directora pedagògica de CREIX Barcelona  

ELS ADOLESCENTS VEUEN OPORTUNITATS EN EL CONFINAMENT AMB FAMÍLIA 

Així és un altre setmana junts.

Portem 15 dies confinats i comencem la segona quinzena, de ben segur que ja l’encarem d’un altre manera. Fa uns dies quan va començar tot molts dèieu:

  • Això no ho aguantaré? Seré incapaç d’estar a casa tant temps?

Altres vau dir:

  • Això serà impossible. No podré estar tantes hores amb els meus pares! Ni amb els meus germans!

Els més agosarats vau pensar:

  • Quina sort, els meus pares fan teletreball i no veuran que estic fent amb la Tablet, o amb l’ordinador!

I encara altres vau pensar:

  • Això són unes mini vacances i jo em muntaré la vida.

Però la realitat ha estat un altre, i de ben segur, diferent del que molts de vosaltres pensàveu, i quasi segur avui podem trobar 10 coses positives que hem après aquest 15 dies de la nostra família.  10 coses que potser mai pensava que faria amb els meus pares.

Els adolescents veuen oportunitats en el confinament amb família 

1.- Aquests dies m’han donat temps i espai per poder compartir jocs amb la família. No havíem jugat tantes hores seguides a joc de taula, ni a cartes . Han estat unes bones estones amb tota la família.

2.- Jo he fet esport en família. Mai ho havíem fet. Ens hem posat “zumba” i hem pogut compartir estones d’activitat física.

3.- Nosaltres hem compartit cinefòrum. Molts direu: – però amb els teus pares segur que havies vist pel·lícules? I la resposta és si, però mai teníem temps per comentar-les. Ara hem tingut temps.

4.- A casa hem cantat junts. El meu pare canta fatal, però hem passat alguna estona amb la música posada i cantant junts.

5.- Aquests dies he après a cuinar amb els meus pares. Junts hem estat bones estones a la cuina i hem gaudit de fer un menjar junts.

6.- Jo feia temps que no tenia “temps” amb el meu pare. Aquests dies he dedicat estones a parlar amb ell.

7.- A la meva mare li encanten les manualitats, jo sempre la mirava com ho feia, doncs aquests dies he tingut temps per ajudar-la i parlar amb ella una bona estona.

8.- Curiosament aquests dies tothom fa reunions per whatsapp, o hanghouts o meet google, doncs jo mai havia fet reunió amb els meus tiets i curiosament ens hem connectat tots per parlar i explicar com ens anava el confinament. Sense aquesta situació possiblement, mai haguéssim fet això tota la família.

9.- Jo he pogut jugar amb els meus avis, que estan a casa, i compartir moltes estones amb ells que normalment no faig perquè sempre tinc deures.

10.- Nosaltres hem sortir a aplaudir, cridar i cantar tota la família a les 20h de la tarda. Molts pensareu que això no té mèrit, però a mi m’ha anat bé perquè després d’aplaudir sempre hem estat parlant una estona sobre la situació del coronavirus.

Aquestes són unes mostres del que pensen els adolescents o del que han tret de profit d’aquests dies. Segur que en família encara podem trobar moltes més oportunitats d’aquesta situació. Anem a buscar-les aquests propers 15 dies.