Select Page
La Deglució atípica

La Deglució atípica

Paula Márquez. Logopeda de CREIX Barcelona . Col. 08-4413. Especilaista en Atenció Precoç i Família

QUÈ ÉS LA DEGLUCIÓ ATÍPICA?

La deglució atípica es defineix com aquells moviments que es realitzen de forma compensatòria que es desencadenen per la inadequada activitat lingual en l’acte de deglutir en la fase oral.

En moltes ocasions una avaluació i intervenció logopèdica precoç pot evitar que s’instaurin hàbits i patrons incorrectes que poden generar certes anomalies en l’estructura dels òrgans fonoarticulatoris, com poden ser: maxil·lar, paladar, buccinadors i dents.

 

POSSIBLE SIMPTOMATOLOGIA:

  • Llengua que es recolza entre les dents
  • Llavis amb poc to muscular.
  • Maxil·lar inferior o superior avançat o retardat.
  • Tendència a la respiració bucal.
  • Recolzar les dents en els incisius superiors a l’hora d’empassar.
  • Treure líquids i/o aliments fora de la boca sense poder empassar correctament.
  • Moviments excessius a l’hora de menjar com: elevar el cap, contraure els llavis excessivament, realitzar ganyotes i/o sorolls a l’empassar.

 

COM PREVENIR-HO?

  • No fer ús del xumet i/o succió digital més enllà dels 3 anys.
  • Oferir una alimentació adequada per a l’edat, amb oportunitats d’exercitar la musculatura masticatòria.
  • Intentar realitzar una respiració correcta, i assegurar-se que no hi ha obstruccions nasals recurrents (com pot ser la mucositat).
  • És important realitzar revisions odontològiques periòdiques.
  • Acudir als professions quan es detecti l’existència d’algun factor de risc pel desenvolupament de les disfuncions orofacials.

TRACTAMENT:

El tractament és important realitzar-ho en equip, entre odontòlegs i logopedes.

La Teràpia Miofuncional es pot considerar el mètode per a reeducar els hàbits orofacials i respiratoris. La Teràpia Miofuncional es considera una especialitat de la Logopèdia on l’objectiu és prevenir, avaluar, diagnosticar, educar i rehabilitar el desequilibri present en el sistema orofacial des del naixement fins a la vellesa, i l’etiologia pot ser molt diversa (anatòmica, funcional, neurològica, …)

Autisme: senyals d’alerta per a la seva detecció

Autisme: senyals d’alerta per a la seva detecció

Per Anaïs Orobitg Puigdomènech. Psicòloga General Sanitària de CREIX Barcelona.

El trastorn de l’espectre autista (TEA) és un trastorn del neurodesenvolupament que s’inicia a la infància. Afecta a la comunicació i a la interacció social, i es caracteritza per uns patrons repetitius i restringits de la conducta, activitats i/o interessos. Aquest conjunt de símptomes limiten i alteren el funcionament diari. 

Tot i que el desenvolupament de cada infant és diferent, existeixen uns paràmetres comuns en el desenvolupament infantil. Qualsevol carència o variació en l’adquisició d’aquests, no suposa necessàriament la presència d’un trastorn. No obstant, es recomana consultar amb el pediatra per tal de detectar les dificultats en el desenvolupament i poder realitzar una intervenció d’atenció precoç.

Durant aquesta primera etapa del desenvolupament és quan es poden identificar les primeres senyals d’alerta, que es relacionen fonamentalment amb l’adquisició d’una sèrie d’habilitats esperades en els primers 24 mesos d’edat.  

Aquestes són les possibles senyals d’alerta que fan recomanable una valoració exhaustiva del desenvolupament de l’infant:  

 0 – 6 mesos

  •  Baix to muscular.
  • Manca de resposta o atenció a les persones/coses.
  • Indiferència en presència dels pares.
  • Manca de postura anticipatòria per ser recollit o agafat.
  • Mirada desenfocada, mirada buida.
  • Menys activitat de lo normal.
  • Alteracions motores específiques.
  • Predomina humor irritable, poc somriure.
  • Dificultats en la regulació dels ritmes.

 6 – 12 mesos

  •  Presencia d’abstracció.
  • No seguiment visual de les persones.
  • Evitació de la mirada de la mare/ persones.
  • Resistència a ser agafats, arqueig del tors.
  • Moviments motors estereotipats: aleteig, moviment de dits, balanceig.
  • Expressió facial que no comunica afecte o intenció.
  • Expressions facials canviants (ganyotes, d’ulls…).
  • Moviments corporals no coordinats i fragmentats.
  • Episodis d’agitament.

12 – 24 mesos

  • No apropament de l’infant cap als pares.
  • Manteniment de distància cap als pares.
  • Dificultat d’expressió dels afectes.
  • Manca o baix propòsit actiu.
  • Expressió facial que no transmet intenció o significat.
  • Desenvolupament alterat del llenguatge comunicatiu.

 

Abús sexual infantil: trencant el tabú

Abús sexual infantil: trencant el tabú

Maria Giménez González. Psicòloga Forense de CREIX Barcelona

Malauradament, al nostre país una de cada cinc persones és víctima d’abús sexual infantil abans dels 17 anys, un 90% dels casos no ho desvelarà durant la infantesa, i el 80-85% de les situacions es donen a l’espai intrafamiliar; per tant, és moment de trencar tabús i enfrontar la realitat.

L’abús sexual infantil (conegut com a ASI) fa referència a la participació de nens/es i adolescents en activitats sexuals amb o sense contacte físic. Entre les formes d’ASI que no impliquen contacte físic, trobem proposicions sexuals, obligar a presenciar activitats sexuals, exhibicionisme, exposició a material sexual, donar instruccions per a dur a terme activitats sexuals, i conductes sexuals online. L’ASI també pot tenir com a abusador un altre menor d’edat, i n’és un element clau l’asimetria de poder i desequilibri entre la maduresa mental i psicoafectiva de l’abusador/a i la víctima.

Senyals d’alarma

No es poden identificar un conjunt de signes que puguin concloure que un nen/a està sent o ha sigut abusat i la detecció és complicada perquè molts dels factors ho són també d’altres situacions. No obstant, podem fixar-nos en conductes susceptibles de ser indicadores d’ASI, i si apareixen en una gran proporció, consultar amb professionals:

  • Conductes sexualitzades impròpies de l’edat: Masturbació compulsiva, ús de vocabulari sexual inapropiat, curiositat sexual exacerbada, exhibicionisme, imitació d’actes sexuals.
  • Conformitat compulsiva: És a dir, comportar-se de manera molt conformista per reduir l’hostilitat dels abusadors. Es tracta d’una conducta adaptativa per “sobreviure”, però que les víctimes poden generalitzar a tothom, estant sempre pendents de complaure i agradar, i vigilants de no molestar l’altre.
  • Conductes regressives.
  • Símptomes psicosomàtics com dolors de cap, panxa, malestar, fatiga, etc.
  • Aparició de diners, joguines o objectes que abans no tenien i no sabem d’on han pogut sortir, i/o mencionar que tenen amics especials o secrets amb algú.
  • Trastorns de la Conducta Alimentària: Anorèxia, bulímia, obesitat, trastorn per afartament.
  • Ideació suïcida.
  • Canvis de comportament: Rebuig radical i sobtat de contacte físic, aïllament i rebuig de les relacions entre iguals o les seves persones properes, més agressivitat o més introversió de cop i sense altres motius.

Pautes de prevenció

  • Educar sobre el concepte de la confiança i el seu significat ple: Què són els secrets “sans” i que no hem de mantenir-los si no ens fan sentir bé, explicar-ne els riscos, que poden demanar ajuda si pateixen, etc.
  • Empoderar els/les menors: Potenciar autoestima i seguretat, donar-los-hi poder, ja que els abusadors s’aprofitaran de la vulnerabilitat, inseguretat, baixos recursos i baixa autoestima. Podem fer-los sentir autònoms a mesura que van creixent, respectant els seus ritmes d’aprenentatge.
  • Proporcionar espais de comunicació: On sigui possible parlar de qualsevol tema, on els prenem seriosament sense minimitzar allò que per ells/es és important, on preguntem com es senten i tinguem a l’abast vocabulari emocional, per a que notin que són escoltats, que allò que expressen té veu i pes.
  • Respectar els drets de la infantesa: Hem d’assegurar que el dret a la seva intimitat personal i física està cobert, sense forçar fer petons o contactes no desitjats amb iguals o adults. La nostra cultura fa que relacionem la bona educació amb fer petons, però la realitat és que és un acte íntim, i aquest és el significat que hem de transmetre; no han de sentir que tenen cap obligació al respecte.
  • Exigir a totes les institucions i entitats que presentin normes explícites sobre conductes ambigües i protocols d’actuació.
  • Parlar sobre sexualitat amb les/els menors: Allò que no es nomena, sembla que no existeix i que no té cabuda a ser parlat. Si no proporcionem uns esquemes mentals que fiquin nom a conductes apropiades o inapropiades o fins i tot als genitals, és molt difícil que nens i nenes siguin capaços d’explicar obertament què ha passat. Degut a la nostra pròpia educació, pot resultar-nos complicat, però hem de passar pel procés i tenir present que podem aprofitar qualsevol situació diària per aportar.
  • Conèixer si una determinada conducta sexual pot representar un indicador, o si és simplement una manifestació evolutiva pròpia de l’edat de la nena o nen i per tant, adequada. Per exemple: Si un nen de 4 anys es toca els genitals al sofà mentre mira distret la televisió, entraria dintre d’una manifestació evolutiva adequada a la seva edat, i més que censurar-lo, podem reconduir la situació explicant amb naturalitat que aquestes conductes no estan malament, però que les hem de fer en privat, quan no ens mira ningú.
  • Bandejar mites populars: Parlar d’ASI amb els nens/es no genera alarma i no és un tema que només hagin d’abordar els professionals perquè és delicat; parlar de sexualitat no incentiva la curiositat ni fa que les/els menors es fiquin en situacions de risc. Hem d’abandonar la negació i donar-li la gravetat que té a l’abús sexual infantil: Informar-nos-en sobre les dades, els riscos i a què parar atenció. Trencar-ne el silenci ja és una manera de prevenció molt important.
El gateig

El gateig

Roser Escarpenter. Psicòloga de CREIX Barcelona.

Quina és la relació el gateig amb el desenvolupament intel·lectual, emocional i motiu del nen?

El gateig desenvolupa en el nen la capacitat de visió, la seva tactilitat, la parla l’equilibri, la manualitat, l’orientació, a demés d’altres importants funcions que són bàsiques pel neurodesenvolupament del nen. Aquest període de gateig enforteix i comporta la sincronització i connexió entre els dos hemisferis cerebrals. (més…)

Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Hàbits i autonomia. Què són els hàbits?

Anaïs Orobitg Puigdomènech, psicòloga general sanitària de CREIX Barcelona.

Els HÀBITS són conductes automatitzades, no innates, sinó adquirides per mitjà de l’experiència i l’aprenentatge.

El nen imita sempre, però molt més en els primers anys. Si aquestes conductes que imita són reforçades, les repetirà i podran convertir-se en conductes o hàbits propis.

Si eduquem al nen en autonomia, ell adquireix seguretat en sí mateix, és conscient de les seves capacitats, confia en sí mateix i sap que confiem en ell. En contraposició, la sobreprotecció fereix a l’autoestima del nostre fill i el converteix en un ser dependent i insegur.

El desenvolupament dels hàbits d’autonomia personal incideix en les actituds, en la personalitat, en les habilitats i també en el desenvolupament de l’autoestima i la socialització.

Com s’ensenyen els hàbits?

La majoria dels nens funcionen molt bé amb rutines. L’ideal és que els hàbits es converteixin en rutinaris. Aquest treball es pot realitzar a través de les activitats quotidianes.

  1. No hem de ser autoritaris: Donar ordres, amenaçar-los, castigar-los o cridar no els ajuda a assumir les seves responsabilitats.
  2. Decidir què li ensenyarem i quan: El primer és decidir allò que els hi ensenyarem i preparar tot allò que necessitarem. Haurà de ser alguna cosa adequada a la seva edat. Ho haurem de fer sempre i en qualsevol lloc (tots els dies). És important anar tots a una: s’ha de fer tant amb el pare com amb la mare.
  3. Explicar-li què ha de fer i com: Se’ls ha d’explicar de forma clara i concisa, amb poques paraules hem de transmetre’ls el què volem que facin, donant-los seguretat. Hem d’ensenyar-los realitzant-ho els adults primer: donar les instruccions en veu alta mentre es fa. Finalment, cal assegurar-se de què entenen les instruccions (se’ls pot demanar que ho repeteixin).
  4. Practicar: se’ls ha d’oferir moltes ocasions de pràctica i recordar-los els passos que ha de fer. És important elogiar-los en els primers avenços per tal de potenciar tot el què va aconseguint per a que sentin satisfacció d’haver-ho aconseguit. Hem d’ensenyar-los en un ambient relaxat i sense presses. No podem ensenyar sobre la marxa. Si no els oferim el temps necessari per aprendre, únicament els hi estem transmetent que el què volem que facin és perquè nosaltres volem que ho faci. Gradualment, hem d’anar disminuint l’ajuda.
  5. Supervisar: S’ha de revisar com van realitzant el que se’ls demana.

Conclusions

  • Els nens, per créixer en autonomia, necessiten el seu temps i el seu espai. No cal anticipar-se i no fem res que ells puguin fer per ells mateixos.
  • Educar des de la distància: apropar-se només quan ho demanin.
  • Es necessita un procés satisfactori i agradable per als nens. S’ha de produir èxit, sobretot en un primer moment, i els nens han de ser reforçats en el moment oportú.
  • La família ha de tenir paciència i ser precisa en les descripcions de les conductes. Els pares han de col·laborar i marcar normes clares.
  • Els hàbits s’han de realitzar en un ambient relaxat, tranquil i adaptat.