Select Page
El Joc lliure: Una necessitat per al desenvolupament psicomotriu dels infants

El Joc lliure: Una necessitat per al desenvolupament psicomotriu dels infants

Article escrit per la Txell Gimeno, Terapeuta ocupacional i psicomotriu, i Mestra d’educació infantil de CREIX Barcelona.

El joc infantil és la principal ocupació de l’infant, i és a partir d’ell que es descobreix a si mateix, adquireix competències motrius i coordinatives, desenvolupa el seu llenguatge, la creativitat, decideix, experimenta, imagina, gaudeix, s’emociona, es frustra, aprèn i descobreix el món que l’envolta. El joc no només és important per al desenvolupament integral dels infants, sinó que és una necessitat i cal que ho tinguem present, ja que en ocasions, tant a l’entorn familiar com a  l’escolar, el joc lliure queda en un segon pla, i hauria d’ocupar un espai primordial en la vida diària dels infants, sobretot en la franja de 0 a 3.

El joc dirigit és aquell que té uns objectius educatius, terapèutics, rehabilitadors, però arribarà a l’infant com una proposta externa. En aquest escrit ens referim al joc que neix de l’infant i que l’ajuda a construir la seva pròpia subjectivitat. El nostre paper com adults, serà el d’acompanyar, posar al centre la relació i plaer de compartir l’activitat que escull l’infant. Necessiten que els oferim un temps i un espai lliure per ocupar-se en les activitats que decideixin per ells mateixos, sense que els adults programin tot el seu dia a dia, aspecte que cada vegada és més complex a l’actualitat. Que hagin experimentat l’avorriment, el buit i la llibertat per decidir, els farà créixer com a subjectes i aniran adquirint estratègies pròpies per crear jocs i activitats que sorgiran del seu desig intern d’ocupar-se, afavorint la iniciativa i la responsabilitat en la presa de decisions.

I com els podem acompanyar sense ser massa invasius? És important oferir-los un entorn ric i variat que afavoreixi la creativitat, la curiositat i el plaer de jugar, perquè jugar és una cosa seria i primordial pel seu desenvolupament integral. 

Recomanacions

  • Interactua amb l’infant amb l’únic objectiu de gaudir i compartir una estona junts.
  • Acompanya el seu joc sense ser invasiu, respectant les seves propostes, dins d’uns límits que li ofereixin seguretat física.
  • Evita la sobreestimació, afavorint un entorn tranquil per a jugar, on es pugui implicar i mantenir l’atenció en allò que ha escollit.
  • Intenta mantenir en ordre l’espai de joc i que el nen/a participi a l’hora de recollir les joguines.
  • Deixa a un costat la tecnologia quan estiguis amb ell/ella.
  • No els donis aparells mòbils ni tablets, quan realitzin activitats importants amb les quals s’ha de vincular i responsabilitzar-se d’elles ( jugar, menjar, vestir-se, anar al w.c…).
  • No els ofereixis o restringeix l’ús d’aparells tecnològics a menors de tres anys.
  • És recomanable que jugui al terra des de ben petit, en un espai segur on es pugui moure en llibertat.
  • Evita la sobreprotecció, dona-li espai per a que vagi buscant els seus propis recursos davant el joc i la relació.
  • Afavoreix el joc a l’aire lliure en entorns naturals o al parc infantil.
  • Anima’ls a usar la bicicleta, patinet o caminar sols o de la mà de l’adult, sempre que sigui possible.
  • No li ofereixis el caminador, ni t’avancis a etapes maduratives que encara no ha assolit per si mateix. Per exemple: si gateja, no fer-lo caminar si no està preparat.

I, quin tipus de jocs?

  • La “panera dels tresors” per infants que ja mantenen la sedestació, a partir del 6 mesos.
  • El joc heurístic, on es permet que l’infant pugui omplir, buidar, manipular i experimentar amb diferents materials.
  • Joguines que no tinguin una única funció determinada, sinó que puguin ser el que el l’infant desitja o imagina (jocs de construcció, disfresses, capses de cartró…) on afavorim el desenvolupament del simbolisme i l’ajuden a comprendre el món que l’envolta.
  • Materials que afavoreixen la creativitat i l’experimentació (pintura, fang, plastilina, sorra, activitats de cuina…).
  • Jocs sensorials i motrius que afavoreixin les sensacions corporals com saltar, balancejar-se, equilibrar-se, lliscar-se, que donen sensacions plaents al cos de l’infant i l’ajuden a construir el seu jo corporal.
  • Instruments musicals, trencaclosques o encaixos de fusta.
  • Materials per la plàstica i el dibuix.
  • Contes infantils, titelles.
  • Teles, cordes, peces de fusta.
NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

NI BLANCA NI NEGRA: LA ADOLESCENCIA

Recuperem l’article escrit per la Laura García Beltrán, Psicòloga de CREIX Barcelona, especialista en Teràpia Breu Estratègica, escrit fa un temps, però que continua d’actualitat.

Es difícil entender la medida justa de las cosas. El equilibrio perfecto.  Resulta tan complicado que la mayoría de las personas habitualmente se mueven hacia los extremos. Generalmente llevados por la clásica enseñanza de que las cosas tienen que ser negras o blancas. De hecho, suele ser una frase casi de cajón en las conversaciones entre amigos, en el trabajo y con la familia. “Yo soy de  blancos o negros”. Sin embargo, ¿qué cosas en la vida de las personas son exclusivamente blancas o negras? Yo diría que ninguna.

La adolescencia es el ejemplo perfecto de que existe una bonita gama de grises. Los adultos, especialmente los que están más vinculados a los chicos, generalmente les piden un blanco o negro: “O eres niño o eres adulto”. La respuesta es imposible. Los chicos que entran en la adolescencia han dejado de ser niños, pero todavía no se han convertido en adultos.

Las hormonas comienzan su intenso trabajo. El cuerpo,  de repente, empieza a transformarse. La mente experimenta un gran desorden, ya no sabe como comportarse. El deseo sexual se despierta y no hay muchas herramientas para saber gestionarlo. Aparecen muchos sueños de futuro y proyectos nuevos cada día. Se despierta una curiosidad por descubrir cosas, por conocer el mundo. Asimismo, la identidad adquiere un sentido especial. Están buscando constantemente quiénes son y hacia dónde van.

Por un lado, siguen siendo los niños de siempre. Tienen miedos. Especialmente a crecer,  a no saber cómo comportarse en situaciones nuevas. A los fracasos,  sobre todo con el sexo opuesto.  Tienen miedo de no pertenecer a algo, de no formar parte de un grupo. Por otra parte, comienzan las responsabilidades de ser adultos. Deben responder en primera persona por sus estudios. Ya no es culpa de mamá y papá que los deberes no estén hechos y que haya malas notas al final de curso. Poco a poco empieza a haber más autonomía, más responsabilidades. Desde coger el transporte público sin ningún “adulto”, hasta asumir su sexualidad de forma comprometida. De esta forma, la vida adquiere otro sentido. Hay mucha información nueva para procesar. Nuevos estímulos. Diferentes preocupaciones. Es una época preciosa, de muchísima creatividad, pero al mismo tiempo de una gran confusión.

Desafortunadamente, en muchas ocasiones los padres y profesores, movidos por su  mejor intención,  no ayudan mucho a los chicos a orientarse. Por un lado les piden más autonomía. Por el otro, les dicen cómo deben comportarse todo el tiempo. Les señalan que deben resolver sus propios problemas. Sin embargo, en el día a día solucionan continuamente  sus dificultades, sobreprotegiéndoles. En otras palabras, eliminan todos los obstáculos del camino para que no sufran, para que no vivan frustraciones y tristezas.

Las consecuencias son nefastas. Los chicos crecen con inseguridades, se aíslan de sus compañeros, se sienten perdidos y fuera de lugar. Según los adultos, deberían ser o blanco o negro. Pero ellos se sienten como un gris. No tienen herramientas para afrontar las frustraciones, los problemas, las dificultades del camino. ¿Cómo las van a tener? Todos a su alrededor se han encargado de suprimirlas para que no sufran, para que no lloren.  En el colegio, la labor de los profesores es cada vez más difícil. Cuando se intenta poner límites al adolescente, los padres no tardan en poner el grito en el cielo. Así se obtiene una de las más grandes paradojas del mundo actual. Cuanto más les protegemos, más les incapacitamos.  ¿Por qué tenemos tanto miedo de que se enfrenten a la vida?

Obviamente, tampoco se trata de dejarles solos. De no servirles de guía y orientarles en sus dificultades. Ellos necesitan figuras de referencia, modelos a seguir. Y a su vez, necesitan equivocarse,  caer y volver a levantarse por sí mismos. Saber que a pesar de que son jóvenes e inexpertos, tienen las capacidades suficientes para salir adelante. Con ayuda de los adultos, pero no siendo remplazados por ellos.

Así que lo que propongo es empezar a pensar menos en el blanco y en el negro. La vida está llena de matices. Llena de gamas de grises. Eso es lo que la hace tan apasionante y divertida. Hay reglas básicas de cada familia que se deben respetar. Hay otras que se pueden negociar. A su vez, existen detalles de la vida cotidiana que ellos pueden empezar a elegir por sí mismos, como el deporte que quieren practicar o la ropa que les gusta más usar.

No se convertirán en adultos si no se les da la oportunidad de serlo. Y, sobre todo, ellos deben descubrir su camino poco a poco. Es un proceso largo. Sólo podrán descubrir qué quieren equivocándose y volviéndolo a intentar las veces que sea necesario. Peter Cameron, un gran novelista norteamericano en uno de sus libros decía algo que me gustó mucho. “Es demasiado sencillo vivir sin complicaciones. Quienes solo han tenido buenas experiencias no son muy interesantes”.

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Les regressions infantils i com enfrontar-les

Article escrit per la Maria Giménez González Psicòloga General Sanitària i Forense de CREIX Barcelona

En contra del que es tendeix a pensar, el desenvolupament infantil no és lineal, és a dir, hi ha periodes d’estancament, periodes d’avançament i periodes de retrocés.

És en aquest últim cas quan parlem de regressions infantils, que apareixen quan nens i nenes deixen d’executar una habilitat, capacitat o fita del desenvolupament que ja han adquirit i dominen, i retornen a una etapa anterior dels seus processos d’aprenentatge, de manera temporal.

Així, solen mostrar conductes pròpies de nens/es més petits, com per exemple:

  • Demanar el xumet.
  • Parlar i/o actuar com un bebè.
  • Enuresi (incontinència urinària) i/o encopresi (incontinència fecal).
  • Xuclar-se el dit.
  • Voler beure en un biberó o menjar en forma de farinetes.
  • Demanar ajuda per vestir-se i/o fer servir el lavabo.
  • Reclamar constantment els cuidadors a l’hora de dormir.
  • Voler jugar exclusivament amb joguines de bebè.

Per què apareixen les regressions infantils?

L’evolució normal dels infants no passa per deixar enrere uns comportaments i immediatament assolir-ne altres de nous, sinó que els ja adquirits poden coexistir amb altres més primitius temporalment.

És bastant habitual que els petits presentin aquestes conductes quan necessiten que els reforcin la sensació de seguretat, ja sigui bé per canvis en l’entorn com problemes entre els progenitors, desaparició de les figures d’apegament, mudances, inici de l’etapa escolar, arribada d’un germanet/a, etc.; o bé simplement pel procés de créixer i els temors que aquest comporta, ja que al fer-nos grans se’ns exigeixen més responsabilitats i més independencia en les tasques, i apareix inseguretat, desorientació i por a allò desconegut. És per això que de tant en tant poden necessitar de manera passatgera “fer un pas enrere” i tornar a un estat en què es sentien més atesos, recollits i estables.

En altres ocasions, les regressions poden ser senyals d’alarma i indicadores d’altres tipus de problemàtiques més greus que poden estar generant ansietat i nervis als nens i nenes, com bullying, maltractament verbal o físic o abús sexual infantil.

Com actuar a casa?

  • Mostrar comprensió i ser pacients: No forçar revertir la conducta d’un moment per altre, ja que actuar des d’una posició rígida i estricta pot tenir fins i tot un efecte més estressor i mantenir la duració de les conductes regressives.
  • Treure-li ferro a la situació: Com hem dit, les conductes regressives són una necessitat i per tant, els petits les han de poder expressar i apaivagar la seva ansietat.

Primer atendrem la seva necessitat emocional, i desprès li corregirem la conducta sense avergonyir-lo/a ni realitzar comentaris negatius.

  • Ajudar-los a gestionar les seves emocions d’una manera sana i navegar els canvis: Podem parlar-ne obertament des de ben petits i ens podem ajudar de recursos com contes, que adaptarem segons el nen/a i cas concret. Per exemple: El talismà de la Luna (de Maryorie d’Antagnan i Jorge Barudy).
  • Dedicar-los més temps sense reforçar les conductes regressives: No imitar la parla de bebè o animar-los a que segueixin amb la conducta regressiva; molts cops desapareixen de manera natural si no obtenen reforçament o acaparen atenció.

En canvi, podem reforçar les conductes ja assolides que feia normalment i ensenyar que no té necessitat de realitzar les conductes  regressives per captar la nostra atenció i sentir-se recollit i protegit.

  • Reflexionar si som els progenitors, cuidadors o altres familiars qui podem estar potenciant aquestes conductes: Li parlem en un to més infantilitzador imitant la seva parla? Mostrem conductes o fem comentaris que delaten que no ens agrada que es faci gran? Li estem transmetent inseguretat o estrès els adults per situacions familiars, ambientals, canvis importants, etc.?
  • Consultar amb un profesional si després d’unes setmanes les conductes no es redueixen o desapareixen, en el cas que es tinguin sospites sobre altres situacions més complexes que les puguin haver originat, o si es necessiten més pautes parentals concretes i adaptades.